Capítol II

Un aroma indefinit s’escola pel seu nas retornant-lo altra cop a la vigília. En Max obre ulls al mateix instant en què nota com un cop l’empeny amb força cap a una banda, just al moment en què un camió de gran tonatge passa pel seu costat i amb el rebuf l’escup contra un mur. Enclastat a la paret sent com el clàxon histèric s’allunya mentre el seu cos s’escola mur avall fins a quedar bocaterrosa. En un primer moment, no acaba d’entendre el que li ha passat, tot ha estat tan ràpid i ell era tan lluny…, però en veure’s per terra de seguida reacciona i ho comprèn.
Aleshores, ja s’ha format un cercle de curiosos al seu voltant, en Max en sent les veus i en percep la presència. Encara està molt atordit i li costa de moure’s, però quan aixeca el cap per mirar-los només veu unes màsqueres horribles. La impressió és brutal, un bestiari complert l’està observant. El seu cor se sobresalta, i amb els batecs encara colpint-li el pit mira esglaiat aquells personatges. Tots el criden i li allarguen la mà perquè els segueixi. Criden molt i discuteixen entre ells donant cadascú les seves raons per les quals en Max els hauria de seguir només a ells.
Una ovella crida: Vine amb mi, jo t’ensenyaré el camí de Déu i et Ell et salvarà. Un porc xiscla més fort: No, vine amb mi. Amb mi tindràs seguretat, jo et puc oferir de tot a canvi de la teva confiança… i dels teus diners, és clar, acaba xiuxiuejant. I un tercer brama per boca de caball: No li’n facis cas. Uneix-te al Partit, nosaltres som els únics que vetllarem per tu. I així es van succeint aquelles veus esgarrifoses, com crits de voltors esbarallant-se per la seva carronya, fins que finalment arriben un parell de gossos malcarats que només amb quatre crits i ensenyant unes grans porres fan marxar tothom d’un plegat: ¡Dispérsense, aquí ya no hacen nada! I el bestiari, mormolant, comença a desfilar decebut per no haver pogut aconseguir aquella jove presa.